Quan anava al poble i es trobava amb la Dolores, sempre amb criatures al voltant, molts cops prenyada i que sols parlava de la feina i de ballar-la magra, la Isabel no sabia què dir-li, s’avergonyia d’explicar a sa cunyada el que ella feia i els regals amb què en Joan l’obsequiava.

Maria D. Salat, Verd castany (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 52

La senyora Altafulla, més feliç que un gínjol, li va dir, demà no cal que compris pastes a la pastisseria de la cantonada. A la beneita de la parenta, li donaré te amb farcellets, que sé que la passa magra encara que ho dissimuli, ja veuràs quin tip de riure, la figaflor.

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (1982)