Les pintades de «fora moros» [de principis dels 70] incloïen tota aquesta gran varietat de nord-africans que estaven fent les autopistes amb uns sous més baixos que els dels altres immigrants que havien vingut a Catalunya, i que també havien estat discriminats moltes vegades pels propis catalans per qüestions de la feina que realitzaven. I es va veient que el món es mou així: quan tens por que t’agafin qualsevol cosa teva o quan la gent és més pobra que tu, i es diu allò de «ets un mort de gana», no es diu que ets un mort de gana en el sentit que «li donarem quelcom per menjar», no, sinó que ja que és un mort de gana, doncs que s’acabi de morir.

Francesc Candel, dins El racisme: un perill latent (Barcelona: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 1988), pàg. 106

Ningú no es podia permetre perdre un cavall. Un pagès mort de gana com ell, segur que no. La feina d’un cavall representava la diferència entre una collita com cal i la davallada cap a la inanició. Sense l’animal, el pagès i la seva família ja eren a les portes de la mort.

Jo Baker, Les ombres de Longbourn (Barcelona: Rosa dels Vents, 2013), traducció d’Esther Roig