L’altre dia, a la porta de la casa de la modista de Sant Antoni, hi havia una nena de vuit anys, filla d’uns camperols de Sant Josep, vestida amb el mirinyac de faldilles negres, el mocador d’espatlles i el bell llaç a la trena. Un propietari del poble li proposava que es deixés fer un quadro per uns senyors forasters. Això demostra que aquesta nena vestida així és un exemplar rar al país, ja. Tothom va abandonant aquesta roba meravellosa, i d’aquí a uns anys ja estarà completament oblidada.

Irene Polo, «Postals d’Eivissa» (L’Instant, 16 de juliol del 1935), reproduït a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 273

Si la nina rosa, que pertany al 1860, va tenir la sort que en la seva època fos inventat el mirinyac per a donar més embalum a la faldilla, l’altra, que és de l’any 1848, és a dir, abans d’aquella innovació, es va veure obligada, com les seves mestresses, a posar-se una dotzena d’enagos o unes faldilles embotides de crin per tal d’obtenir més gruix, amb una gran mortificació i despesa per a les dones de tots els estaments. Aparegut el mirinyac, va ésser acceptat tot seguit de bon grat, i totes les dames el van adoptar, des de les reines, les aristòcrates i les riques fins a les classes socials més senzilles.

Lola Anglada, Les meves nines (Barcelona: Diputació de Barcelona, 1983)