Quan penso la misèria, les dictadures, la guerra, la pèrdua de gent estimada, l’exili, l’enyor que van haver de patir, no puc deixar de sorprendre’m que encara fossin capaços de refer-se i afrontar el repte de tornar a Catalunya quan encara hi havia el Franco en plena forma. I plantar-li cara amb les petites coses que inventaven i que omplien d’un valor reivindicatiu que avui faria riure, com ara escoltar discos dels Setze Jutges, ser fan incondicional del Raimon, veure en el més que un club gairebé un crit de rebel·lió, o lluitar al costat de qualsevol dels moviments de resistència.

Raimon Artís, «Teràpia contra l’oblit» (El Procés, núm. 1, 2012)

—Molt bé, com que veig que no hi ha dissensions internes, us explicaré el meu pla. Demà el president del Barça assistirà a la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir, on es critica la política en matèria d’infraestructures. I jo no dic que no tenguin raó, perquè això de les infraestructures funciona fatal, però és que aquests aprofiten qualsevol cosa per crear mala maror i demanar la independència, i això és el que hem d’evitar costi el que costi. I la millor manera de fer-ho és carregar-nos el president del Barça, només ens faltaria que també el Barça se sumés a aquest disbarat i es comencés a creure que és més que un club. Per poder fer-ho necessitam disparar-li des de molt a prop.

Sebastià Bennasar, Mateu el president (Valls: Cossetània, 2009)