Amb l’arribada de la República va coincidir un fet insòlit a la meva vida privada: guanyar més diners que no gastava. Aquest desequilibri del pressupost —desequilibri en el bon sentit de la paraula— em va permetre una fantasia en la possibilitat de la qual jo mai no havia cregut. Per la modesta quantitat de 16.000 pessetes vaig tornar a ésser, després d’un eclipsi d’un quart de segle, propietari de casa i terres a l’Ametlla del Vallès. Per la quantitat pagada és evident que ni la casa ni les terres no podien ésser gran cosa. No ho eren, en efecte. Les terres no arribaven a tres quarteres i el masover —perquè hi havia un masover— treballava de manobre els dies feiners i feia de pagès el diumenge; altrament, s’hauria mort de gana. La casa dels masovers era sòrdida i la part de l’edifici reservada per als amos i senyors de la finca era tan sòrdida com la casa dels masovers. Un detall? De l’entrada de la casa als dormitoris del primer pis s’hi pujava per una escala feta amb caixes d’ampolles de xampany falcades per mètodes rudimentaris.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 367

Els pares del meu besavi, que era un nen més aviat esquifit, van marxar doncs obligats de Sant Feliu de Codines i es van instal·lar com a masovers a Can Lledó, de Mollet.
   El tracte habitual en l’arrendament de la terra indicava que per cada cinc parts de collita, tres se les quedava el masover i dues eren per a l’amo.

Montserrat Tura, República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire (Barcelona: Pòrtic, 2017)