—He conegut una noia rica, senzilla i seriosa. Es diu Hannah Vetsera. El que passa és que la seva mare té una fama escandalosa. És una llevantina abominable nascuda a Constantinoble, segons crec. No sé pas si m’hi podré casar, amb Hannah, però m’agradaria fer-ho. Tanmateix, la mare, i una germaneta seva que es diu Mary —així, a l’anglesa—, són malmirades per totes les dones, solteres i casades. La Mary només té disset anys i ja és un personatge delicat i temible. És la noia de moda aquesta tardor. Una turca d’harem, molsuda i sucosa com un préssec madur, magnífica, amb uns ulls grans i humits de somriures i de carícies. És una d’aquelles noies de seducció, segura perquè posseeixen un lleugeríssim perfum d’esclavatge, i el sap utilitzar. Farà tronar i ploure.

Nèstor Luján, A Mayerling, una nit… (Barcelona: Plaza & Janés, 1990), pàg. 23

A pesar d’estar format en una educació que actuava com si només existira el castellà, la cultura castellana i la història de la Corona de Castella; una educació que impulsava a malmirar tota llengua i tota cultura que no fóra la castellana, malgrat tot això el jutge de Catarroja es sentia valencià, s’identificava amb la societat valenciana i afavoria, amb fets i amb paraules, l’ús públic del valencià.

Abelard Saragossà, El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic (Alzira: Bromera, 2010), pàg. 55