A prop de la masia, l’església parroquial, quasi sempre tancada, formava un únic conjunt amb el cementiri, i els nostres amics ens van explicar que tenien prohibit pels pares sortir de la masia quan es feia fosc, perquè els esperits dels morts se’ls podien endur. Per demostrar-los-ho, una nit van anar al cementiri, i, així que hi van entrar, una munió de llumenetes blanques que corrien arran de terra els van rodejar. No els podien fer res perquè la presència dels pares els protegia. Aquella història no em va agradar, i a la nit la por no em deixava dormir.

M. Rosa Morera, Fragments de la memòria (Barcelona: Viena, 2013)

En un moment havia quedat xop com si hagués caigut al fons d’una bassa. ¿Què fer? ¿Tornar a entrar i passar la nit en alguna de les cel·les? De cap manera: el terror era més fort que tot. Arribar al poble, sense l’egua, era bogeria pensar-ho; però podia intentar arribar-me fins al molí.
   Ja era lluny del convent quan m’adono que el Parral no és el rierol de sempre, sinó un gran riu que s’infla per moments. Impossible seguir endavant per la barrancada. Calia sortir-ne i passar la nit al ras damunt la costa. Un cop dalt de la costa, veig una llumeneta, ¡la llumeneta de les rondalles! Obrint-me pas entre la brossa i a través de la cortina d’aigua que m’encega, arribo per fi a la claror misteriosa i trobo el moliner, la molinera i els cinc o sis molinerets.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 2012 [1956])