La utilització ancestral del Delta per a l’ús ramader va donar lloc a la creació del lligallo, que alguns autors entenen com una organització tradicional vinculada a una certa comunitat, que comprèn una sèrie d’institucions referents a allò que era competència de la ramaderia, és a dir: la construcció dels camins ramaders, els lligallos, la dotació d’accessos fàcils als abeuradors per al bestiar, l’extinció de llops i animals danyosos i les feines de recollida i devolució dels ramats que s’extravien, que van rebre el nom de caps de bestiar sense amo.

Joan Castellano Masdeu, Activitats d’oci i esports d’aventura al Delta de l’Ebre (Valls: Cossetània, 2000), pàg. 12

Una lectura rigorosa de tots els documents coneguts sobre concessió o constitució de lligallos als diferents llocs mostra clarament que la seua única funció és la de regular què s’ha de fer amb els animals extraviats arbitrant un sistema perquè els propietaris puguen recuperar-los (i evitar de pas una apropiació individual desordenada dels animals dels quals no aparegue l’amo, garantint una destinació «pública» dels caps trobats).

Carles A. Rabassa i Vaquer, «Puntualitzacions sobre la institució ramadera del lligallo. El lligallo de Culla» (Millars. Espai i història, vol. 15, 1992)