Havien passat dotze anys, havia viscut prou com per a saber que tot tenia matisos. Com trobaria el seu pare? Com era ara l’home que mig l’havia treta de casa, disposat a denunciar-la a la policia per haver avortat mentre ell era el responsable de cinc morts? La Natàlia, avui, es veia amb cor d’estimar-lo. El seu pare ja no seria el seu pare, sinó un pobre vell, que prenien per boig, incapacitat i sol. La infermera li assenyalà la cambra, és aquella, va dir. La Natàlia obrí la porta i llambregà una cambra clara amb una finestra que fregava un àlber. S’hi sentia piuladissa d’ocells, arran de l’ampit. A la finestra hi havia barrots. Assegut en una cadira, la Natàlia trobà un vell de mirada infantil i que somreia.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)

   —Bernat, com ens afectarà a nosaltres tot això?
   En Bernat se la va mirar:
   —No pateixis, dona, vosaltres no hi teniu res a veure.
   —Prou que ho sé —va fer ella, i llambregant cap a la mare va adonar-se que li havia encomanat el neguit. Però no es va poder estar de continuar—: Només és que…, creus que ens ho faran pagar?

Tània Juste, Temps de família (Barcelona: Columna, 2015)