El pom de violetes li caigué a terra i Valldaura s’ajupí a collir-lo; abans de donar-l’hi, l’olorà. «Perfumades… com totes.» La Teresa es tragué l’antifaç per posar-se-les i mentre se les clavava al pit Valldaura li mirà les pestanyes llargues i corbades, els cabells abundants, de color castany, com un casc de seda. S’acostaren al bufet a menjar dolços i a beure xampany i, amb les copes a la mà, anaren a seure en un racó. Al seu darrera hi havia un gerro amb branques de lilà blanc damunt d’una columna daurada. «Les flors em persegueixen», digué la Teresa tot posant-se bé la cua del vestit.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)

Hi havia més flors blanques en la seva joventut. Un gerro amb lilàs blancs. On? Senyor, digueu-me on hi havia un gerro amb lilàs blancs! ¿És que hi ha lilàs blancs? ¿O eren unes flors que la seva memòria s’havia inventat per fer-la patir? Ho preguntaria a l’Armanda així que entrés. «¿Que hi ha lilàs blancs o és una cosa que he somiat?» L’Armanda la miraria molt quieta i li contestaria que sí o que no hi havia lilàs blancs. I si n’hi havia li diria: «Per l’amor de Déu, senyora Teresa, ¿no sap que n’hi ha al peu del reixat junt amb els de color lila?» I en pensar en la resposta que li faria l’Armanda, recordà que sí, que hi havia lilàs blancs i que quan tots florien, ella, acompanyada d’una de les minyones, anava a collir-ne i omplien un cistell de branques i de perfum. Un enamorament.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat