Un exemple extret de les endevinalles de la Jota és «Jo ho dic, / jo ho torno a dir / i no saps el que vull dir». La resposta és l’estri que servia (i serveix, però cada cop menys, em temo) per junyir els bous: jou. El pas del temps atorga un nou sentit al tercer verset de l’endevinalla. «No saps el que vull dir», avui, ja no només es refereix a l’estratègia d’amagar l’ou d’una manera enginyosa (homofònica, en aquest cas), sinó al fosc sentit que el terme jou pot tenir per a qualsevol jove d’avui, encara que visqui a pagès.

Màrius Serra, «Amades endevinalles» (Avui, 22 de febrer del 2001)

De la mateixa manera que el bou que roman lligat al jou acaba per no sentir-ne el pes com una cosa imposada per
algú altre, la tirania del costum rau en el fet que exerceix una força constant sobre l’esperit, sense fer-se notar. Amb aquesta invisibilitat esdevé fàcil construir-se una falsa idea segons la qual el que és proper i familiar, no sols és, sinó que, a més, ha de ser com és.

Julián Marrades, «Montaigne en alta mar» (L’Espill, núm. 21, hivern 2005)