El carrer on jo vaig viure vint-i-sis o vint-i-set anys de la meva vida abans de la guerra es deia carrer de la Democràcia, i el van rebatejar com a calle del Movimiento Nacional. Que és rar, en el nomenclàtor franquista: a Catalunya no en vaig sentir mai cap altre. Vist en perspectiva, era una mica grotesc, perquè hi havia una desproporció manifesta entre la institució a la qual homenatjava —el partit únic del règim— i la realitat d’aquell carrer, que confrontava amb una zona industrial; de fet, en un extrem hi havia una fàbrica de gasoses i sifons que es deia La Perfección.

«Joan B. Culla. L’historiador amb corbata», entrevista per Josep M. Muñoz (L’Avenç, núm. 443, febrer 2018)

La tragèdia sobrevé quan algú vol interpretar un paper que no li correspon, per això tot personatge tràgic té un punt grotesc: perquè no s’estima pel que és, viu fora d’ell mateix. A la vida la majoria dels errors es cometen per inseguretat. La inseguretat ens porta a aferrar-nos a principis intranscendents. Els insegurs sempre acaben apel·lant a la moralitat dels seus mitjans per justificar el fracàs dels seus objectius. El fatalisme sempre és una estafa, sempre amaga raons inconfessables. En política, com en la vida, tot està bé si acaba bé.

Enric Vila, Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs (Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006), pàg. 272