Quan no feia fred i podia obrir les finestres de l’estudi, el que més m’agradava de les llargues nits a les fosques, mentre esperava la matinada per continuar pintant, era sentir les òlibes. Amb els ulls clavats en la negror, provava de localitzar-les, però mai no ho aconseguia. Llavors, com si la seva veu m’arribes des dels dies en què sortíem d’excursió per recollir material per fer colors, m’imaginava alguna de les explicacions del pare, que sovint em resultaven força críptiques: «S’amaguen perquè no els prenguis el que saben». I es rascava la barbeta. Com si respondre obvietats a un marrec encuriosit li provoqués gratera. Mentre passejàvem, em mostrava tot el que jo no hauria descobert mai sol. No estaria gens malament tenir sempre algú al costat que ens ajudés a mirar i a comprendre el món. Si més no, quan el desconcert o la basarda ens arracona al fons de nosaltres mateixos.

La decisió de Brandes (Barcelona: Empúries, 2006), pàg. 41