Uns i altres vam canviar les bicis per motocicletes de segona mà, i aviat van començar a robar-nos-les. Ara, però, els lladres eren una barreja de castellans i catalans alhora, gent que havia deixat d’estudiar, gent que s’havia quedat al marge, gent encallada. Els municipals de la vila, la majoria encara de l’època franquista, els agafaven, els tancaven al cuartelillo (si es queixaven gaire, els clavaven un gec de bufetades) i al cap d’unes hores els aviaven al carrer. Els seus pares ja no en feien cas. Després de les motos van venir els cotxes robats, els tripijocs amb la droga, les xeringues.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 110

   —Volem parlar amb el senyor Camil —declama en Corvo.
   —No són hores —respon el gitano, gran i corpulent, de veu tranquil·la i posat d’aquí t’espero que et foto un gec d’hòsties.
   En Malsano esguarda en Corvo. Té raó. Treure del llit el patriarca a les quatre de la matinada és, pel cap baix, imprudent.
   —Avisa’l i que decideixi ell.
   —No caldrà —una veu rogallosa que surt de la barraca més gran—. Chacote, deixa passar els senyors inspectors.

Marc Pastor, La mala dona (Barcelona: La Magrana, 2008)