La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava d’un vestit vell per posar-se’n un altre de més interessant, que feia mesos que no li havíem vist: el vestit dels verds tendres i gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç… I la xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda dels pinsans, dels lluers, dels passerells… Com recordar-se de les coses que se’n van, quan l’enteniment està encuriosit de les que vénen?

Joaquim Ruyra, La parada (1919)

A mitjanit encara no dormia i de sobte m’he recordat que sí, que coneixia la neu, si no a la muntanya la d’un petit poble de França on cada nit, amb X, anàvem pels camins gebrats a mirar les estrelles. La neu cruixia sota els nostres peus, i els arbres, en plena bellesa gebrada, brillaven a la claror de la lluna. Era el primer hivern de la guerra.

Mercè Rodoreda, començament d’una novel·la inacabada (El pont de les Tres Roses), citat a La mort i la primavera, a cura de Carme Arnau (Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 1997)