El temps del festeig —curt o llarg— gairebé mai servia per conèixer-se l’un a l’altre. En els festejos pactats —o de conveniència— la coneixença interpersonal era inexistent. L’única coneixença era la que afectava a la propietat de les coses. Sabien què tenien, però no com eren, ni els seus gustos o aficions. Dels festejos pactats, però, es deia que eren els que més bons resultats donaven. Deien que, en fer-se per conveniències, a cap dels dos membres de la parella els interessava de trencar la unió. Deien que dels festejos de conveniència en resultaven els matrimonis més llargs. Els que sempre feia de bon veure. Deien que les parelles pactades sabien afrontar millor la convivència, conscients que la seva unió servia a uns interessos importants com ara l’ajuntament de propietats, o la superació d’una mala anyada. Els altres festejos, aquells en els que els nuvis hi tenien alguna cosa a dir, eren d’una altra manera. Generalment més llargs, sense les urgències dels festejos pactats.

Felip Vendrell, Històries de l’amor pagès: costums i usos amorosos dels pagesos catalans (Barcelona: Grata, 1997)

Es van conèixer en un ball, com quasi totes les parelles de l’època. Ella hi anava amb una amiga, ell amb un cosí. El cosí va triar l’amiga per a la primera peça, i ells dos, per exclusió, es van somriure i es van agafar les mans per seguir el ritme de la cançó que sonava. I la música se’ls va emportar durant cinc anys de festeig, amb alguna interrupció breu a causa de baralles típiques de parella jove, trenta-quatre anys de matrimoni i dues filles.

Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Barcelona: Rosa dels Vents, 2020)