Esperen l’esmorzar. Per a l’Adriana és el moment més dolç del dia, menjar-se el croissant tan tendre, beure’s el cafè amb llet, i apartar la safata i tornar-se a ajeure en aquest llit tan i tan ample. No s’aixecaria per res del món. Amb la panxa plena i calenta li vénen moltes ganes de fer l’amor, i després li vénen moltes ganes de fer mandres abraçada al seu home. Es mor de ganes que la toqui.

Maria Mercè Roca, Cames de seda (Barcelona: Columna, 1992)

Quants caps s’han de seguir tallant per confiar que el sol torni a sortir demà? Em puc quedar fent mandres al llit un matí, prô què passaria si ho fes el nostre astre rei? Potser un dia s’apagui i aquí pau i allà glòria, perquè totes les coses tal com neixen també espitxen, prô realment existeixen les coses d’aquest món? Només puc dir «jo sóc» i aquí s’acaba el bròquil.

Max Besora, Vulcano (Barcelona: Labreu, 2011), pàg. 79