Segons el diccionari, «estintolar» és sinònim d’«apuntalar». Feia una pila d’anys que no la sentia, aquesta paraula. I recordo perfectament en boca de qui la vaig sentir per primera vegada. Va ser pels volts de 1967 en unes obres de reforma que va fer el meu pare —aleshores jo treballava d’aprenent de paleta— en una farmàcia amb habitatge annex del barri de Sant Andreu. L’operari de confiança del meu pare en aquelles obres era un home ja gran que es deia Felip Gatell i que havia nascut a Sarrià; terra, aleshores, d’excel·lents paletes. I ell ho demostrava a bastament: era finíssim amb les eines a les mans. Un matí ens va demanar a mi i a un altre aprenent que li preparéssim cordes, llates, uns quants taulons, puntes, falques i una serra perquè hi havia una escala de petxina (pura artesania) que calia assegurar i ens volia ensenyar com s’havia de fer: «Ara veureu», ens va dir, «com s’estintola una volta d’escala». Després segurament m’hauré trobat altres vegades amb aquesta paraula. No gaires, però, perquè amb el pas del temps m’havia quedat arxivada en el racó de les coses oblidades.

Joan Josep Isern, «Estintolar (crònica d’un retrobament matiner amb una vella amiga)», al blog Totxanes, totxos i maons (22 de març del 2005)