Vostè, senyor secretari, sap millor que ningú que l’hivern va ser dur; només li cal fer un cop d’ull al registre de defuncions. ¿Quants vam enviar-ne a menjar terra? Un fotimer, comptant-hi l’Àgata, un detall que m’havia passat per alt a l’hora dels càlculs i que va implicar despeses imprevistes. En canvi, jo ni vaig constipar-me. De l’esternudera o de la tos d’altres hiverns, ni rastre. Per l’abril, un altre moment crític, si fa no fa el mateix.

Jesús Moncada, «Aparició providencial de la sardina», dins Calaveres atònites (Barcelona: La Magrana, 1999)

    —Saps una cosa? Us estimava, encara que et sembli mentida, tant a la teva mare com a les teves germanes, us estimava… a, ah, ah… aaaaatxim!
   Aquella esternudera, a Carles Hebdomi li començava a recordar el pas per Dissabte. «A veure si se li ha encomanat un misteriós i no classificat virus sabatí. Perquè sembla que d’alegria no en té pas gaire ara».

Joaquim Soler i Ferret, Una furtiva llàgrima (Palma: Moll, 1983), pàg. 176