«Sou els millors», graduava Crisant en la intimitat. I repartia lloances als seus apòstols. «Quines boniques mans que teniu, Amaranta! I vós, Alosa, com les bellugueu! I, vós, Baronet, quin bell silenci! El silenci és la millor de les qualitats, perquè permet de pensar amb puresa», adoctrinava. «I vós, Victòria, quina finesa d’esperit! I vós, Mimí, quina veu, que parlera! Garlar amb perícia és la millor qualitat, perquè permet d’expressar amb puresa el pensament».

Salvador Espriu, «Teoria de Crisant», dins Narracions (Barcelona: Edicions 62, 2005), pàg. 74

Jo no vaig gosar dir res, malgrat que tenia ganes de saber coses d’aquell exèrcit de miserables que passava. El lladre no mostrà gaire parlera durant la fatigosa galopada. Gairebé no va dir res en tot el camí. I a mesura que ens acostàvem al monestir, feia el posat més sorrut i els crits i vergassades a la bèstia eren més aspres, com si volgués trencar la mica d’amistat que podia haver nascut entre ell i jo en el transcurs de les peripècies que havíem viscut plegats.

Emili Teixidor, L’Ocell de Foc (Barcelona: Laia, 1972)