A voltes, potser per no aparèixer als meus ulls tan xalat per ella, em parlava de les que trobava pels cafès; d’una catalana, d’una romanesa, amants semioficials; de les gentileses de la seva cambrera, o d’altres que, a dir d’ell, es desvivien pels seus ossets. El seu cor era tan gran que, malgrat ocupar-lo quasi per complet la seva amant oficial, del soterrani al terrat, passant pel rebost, sempre quedava un raconet on enquibir-hi un altre idil·li. No he vist altre home tan complex en qüestions amoroses.

Ferran Canyameres, El gran sapastre (Caldes de Montbui: Agut, 1977)

Aquest amor apassionat
m’ha convençut de la veritat.
Veïna, veïna del meu amor.
Veïna, veïna de les flors.
Si no tens gos ni gatet
et diré que estic pels teus ossets!

Jaume Sisa, «Estic pels teus ossets» (Antaviana, 1978)