Les nenes, en canvi, i les noies més grans s’estimaven més saltar a corda i jugar a la xarranca. Dibuixaven a terra amb la punta d’un tronc o un esquerdill de totxana l’entramat de les caselles, tiraven la pedreta a la casella on tocava tirar-la, saltaven a peu coix tot vigilant de no trepitjar cap ratlla i, bo i ajupint-se mantenint sempre el peu alçat, la recollien i sortien, igualment a peu coix, de l’entramat.

Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (Barcelona: Columna, 2014)

Feia cinc setmanes que el batalló era a Butsènit. Passaven els dies i no passava res. Un matí, com tants matins, es van exercitar en l’ús de bombes de combat. Abans d’entrar en acció, per estalviar munició, aquest exercici només l’havien fet amb pedres. Aleshores el feien amb bombes de veritat. Una no va explotar. El tinent instructor va disparar-hi un tret de fusell. Pum. Uns esquerdills de bomba van impactar al pit de Benet. Sagnava. Li costava molt respirar. El van traslladar a l’hospital instal·lat al castell de Montclar i després al de Cervera.

Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Barcelona: Edicions 62, 2017)