Els diccionaris no recullen posar-se les mans al cap en el sentit que diem al mot d’avui. Diuen això:

sortir-ne (o anar-se’n, tornar-se’n, etc.) amb les mans al cap
fig. Sortir malament d’un afer, acabar malparat en una disputa, discussió, etc., o ser desatès en una petició o pretensió.

És aquest, efectivament, el sentit que trobem en aquesta expressió en alguns passatges del Tirant lo Blanc:

—Per los ossos de mon pare! —dix lo Duc—. Vós dieu gran veritat, e jo no ho havia entès. Aquests estrangers són molt superbiosos, e si jo l’hagués entès jo el n’haguera fet anar ab les mans al cap (cap. CXXXIII).

—Donzella, no tinc altra dolor en aquest món sinó que sou dona, car si fósseu cavaller, així com sou donzella, jo us ne fera anar ab les mans al cap plorant (cap. LXXVI).

Altres exemples més moderns, però, fan servir l’expressió dur-se (o posar-se o tirar-se, etc.) les mans al cap amb el sentit de ‘sorprendre’s, indignar-se’:

El desori agafava proporcions desorbitades. Els guàrdies, cada vegada més astorats de l’espectacle, se n’anaven amb les mans al cap i desapareixien en el primer establiment que trobaven. (Josep Pla, El quadern gris)

Davant aquest èxode, els sociòlegs de ciutat s’estripen les vestidures i es posen les mans al cap; atribueixen el fet a la pèrdua del candor produïda per l’època endimoniada. (Josep Pla, Els pagesos)

—Pel que fa a la llengua es va avançant, però potser no tant com voldríem. Per exemple, quina és la quota de cinema doblat al català que marca el nou decret?
   —El 20% de les còpies de les pel·lícules que superin…
   —Exacte. Doncs bé, hi va haver gent que es va posar les mans al cap quan el més normal fóra el 50 per cent, meitat i meitat. Això és el que et fa sortir de polleguera. Estan en contra dels nacionalismes quan resulta que són ells els més nacionalistes. (Alfred Rodríguez Picó entrevistat per Víctor Alexandre a Jo no sóc espanyol)

Algunes simfonies haydianes són més conegudes per un nom, que hom li ha adjudicat posteriorment, relacionat amb algun aspecte anecdòtic de la pròpia música, per recordar-les amb facilitat, com les simfonies La caça, La gallina o La sorpresa. És probable que si el compositor ho hagués sabut s’hauria posat les mans al cap. (Jaume Cabré, La matèria de l’esperit)

En efecte, un comportament així ningú no el pot explicar. Des d’un punt de vista evolutiu, no té gaire sentit. La femella que es menja el mascle abans de procrear es quedarà sense descendència i els seus gens no se seleccionaran. Potser la mateixa aranya, un colp comprovada la magnitud de la tragèdia, es diga compungida, tirant-se les mans al cap: «Ja me l’he tornat a menjar!» I, ai!, és irreparable. (Martí Domínguez, «L’aranya i la seua circumstància», El Temps, núm. 1.096, 13/06/2005)

Torneu a posar-se les mans al cap