carpa

 
En la meva infantesa, els catalans distingien molt bé una carpa d’un envelat. A la festa major muntaven un envelat, seguint directrius precises de l’escriptor Emili Vilanova, que tant et muntava un envelat com t’escrivia un conte costumista (Vilanova es guanyava la vida com a envelador, durant el segle XIX), mentre que ‘carpa’ es referia a una altra cosa. Per Nadal, venia el Circo Americano i muntava la carpa, de grans franges vermelles i blanques.

El DIEC és molt clar sobre la carpa, en la segona accepció (perquè la primera és aquell peix de riu dessaborit i repugnant que quan el pesques et sents com un imbècil):

f. [JE] Envelat d’un circ.

[JE] és «jocs i espectacles», no és el «je, je» que molts tuitegen, quan el que intenten dir és «he, he» o, en alguns casos, «hi, hi».

Per la seva banda, ‘envelat’ és descrit en aquests termes pel mateix DIEC:

m. [LC] [AN] Cobert fet amb veles, especialment el que imita una sala de ball.

[LC] és «lèxic comú» i [AN] és «antropologia». Com veuen, l’envelat arrossega un llast antropològic, i la carpa no, mentre que tan antropològic és el ball de la Patacada com el número de l’home bala. Els resultats són força semblants.

El Fabra del 1932 no entrava ‘carpa’. El més probable és que els catalans en diguessin ‘envelat’, tant del del circ com dels envelats convencionals. Però com que els circs acostumaven a procedir de l’Espanya castellana, es va anar introduint carpa, fins que la Filològica va abaixar veles i va acceptar ‘carpa’ com a paraula normativa en català. Així conviuen ‘envelat’ —que en castellà és entoldado— i ‘carpa’. Dues paraules que designen dues construccions molt semblants amb usos diferents: ballar i introduir el cap dins la boca d’un lleó.

Però durant els anys vuitanta van aparèixer unes construccions més o menys efímeres que van aportar un gran entreteniment a indígenes i forasters: uns envelats o carpes destinats a la ingestió de begudes alcohòliques, especialment durant les nits d’estiu.

A Catalunya, des de la Guerra Civil, tots els negocis nocturns han tendit a expressar-se en castellà, encara que molts espectadors o clients siguin catalanoparlants diürns. Durant la nit, així, molts d’ells muten d’idioma: «La noche me confunde».

Per aquesta raó, tothom en va començar a dir ‘carpes’, perquè així s’anunciaven pertot arreu: «Vine a les carpes! Molen mogolló!». ‘Mogolló’ és una catalanització del castellà mogollón, que és «gran cantidad, gran número», o bé, adverbialment, «mucho». Però alhora mogollón sembla que és una castellanització del català ‘mogobells’, en el sentit d’«interès damunt el capital prestat o damunt una lletra de canvi negociada», una paraula del segle XIV que va caure en desús (la paraula, l’interès damunt del capital prestat no ha parat de créixer des de llavors).

Així és com ‘envelat’ ha anat quedant relegat a aquelles construccions, en l’actualitat antiquades, amb aranyes i salomons, sederies i velluts, amb una tarima polsegosa on acostuma a tocar l’Orquestra Maravella.

Quan no caldria. Dels envelats que protegeixen bars a l’aire lliure també se’n pot dir ‘envelat’, no cal dir-ne ‘carpes’ forçosament. És molt recomanable que les paraules guanyin matisos i sentits lleugerament diferents, com aquest d’‘envelat’. Actualment hi ha molts individus que anomenen muffins unes magdalenes grosses i sovint virolades com bolets al·lucinògens, originàries dels Estats Units. També en podem dir magdalenes. No cal que fem el merda tot el dia.

 

envelat

 
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, amb dibuixos de Marc Torrent (Barcelona: Pòrtic, 2018), pàg. 53-55