Enxancat damunt del coll i els muscles d’un altre. Es referix normalment a un xiquet damunt d’un adult.

Be significa ‘corder’. La locució al be té el seu origen en la manera com els pastors carregen els corderets d’un lloc a un altre.

El mot be, que és d’origen onomatopeic, es pronuncia amb e oberta.

¡Puja’m al be que no ho veig!

M’ha tocat dur-lo al be mentres passava la processó.

• Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015) 

«Mare, mire quina blaüra més grossa m’ha eixit del puntelló que m’ha arreat el xic perquè no volia portar-lo al be; bonegue’l fort i pegue-li un calbot que li servisca de lliçó»… «No, pare, a soletes no vull pujar, que la pallissa està fosca i tinc por d’entropessar»… Uns se’n vénen i uns altres se’n van, i jo, que me’n voldria anar ben lluny, ací estic, com una ombra, amb els llavis ressecs i crostats, i la gola, tan aspra que em crema…

• Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

—Un conegut meu se’n tornava cap a casa pel camí de Sant Antoni, ja de nit fosc. En això que, una tongada després d’haver passat l’ermita, es va trobar un cabridet que semblava perdut. Sense pensar en les possibles conseqüències, se’l va tirar al be i va continuar la seua marxa.

• Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)