Moren les llengües, certament, i cada vegada moren més de pressa. Però també moren les paraules totes soles: passen sovint per una primera fase d’oblit progressiu i acaben finalment com una espècie de romanalla incomprensible del passat. I és cert que en vénen de noves, és clar —cada vegada més espúries, per cert—, però no podem evitar que ens dolguin sobretot aquelles que ja només trobem en alguns llibres molt escadussers (escadussers n’és una, per exemple!) o en indrets recòndits del nostre territori lingüístic.

Antoni Dalmau, «Salvar paraules» (L’Avenç, juliol/agost 2004)

Quan el Nel i l’Anna es van posar a viure al pis de l’oncle Avel·lí, van donar per suposada una llei no escrita segons la qual la Laura hi havia de tenir habitació reservada. Les visites, però, eren escadusseres: No sé com podeu aguantar tants de cotxes, tanta penya, tant de soroll. No sé com podeu respirar aquesta merda d’aire. El Nel se li’n fotia: I ho diu la que es fuma un paquet al dia, tindrà collons.

Marta Rojals, L’altra (Barcelona: RBA La Magrana, 2014)