Antoni Dalmau

Moren les llengües, certament, i cada vegada moren més de pressa. Però també moren les paraules totes soles, que passen sovint per una primera fase d’oblit progressiu i acaben finalment com una espècie de romanalla incomprensible del passat. I és cert que en vénen de noves, és clar —cada vegada més espúries, per cert—, però no podem evitar que ens dolguin sobretot aquelles que ja només trobem en alguns llibres molt escadussers (escadussers n’és una, per exemple!) o en indrets recòndits del nostre territori lingüístic.
 

 

Tota la parla del món rural, per exemple, condemnada a una desaparició rapidíssima, fruit tant d’un procés de mecanització agrària que s’ha emportat eines i feines que ja no tornaran mai més com d’un despoblament demogràfic que ens ha convertit a tots en entusiastes urbícoles, habitants d’unes ciutats mestisses on les llengües perden forçosament la seva veu més pura. I el llenguatge religiós? Ja fa uns quants anys, Salvador Alsius es va creure en la necessitat d’explicar a les noves generacions, en el seu popular llibre Hem perdut l’oremus, tota una terminologia de la cultura catòlica que la secularització galopant de la nostra societat havia convertit en una autèntica relíquia —i valgui en aquest cas la idoneïtat del terme—. Ni el món industrial, no se’n salva: d’aquí a quatre dies, els mots i les expressions sorgits a l’ombra de les nostres fàbriques tèxtils, per exemple, hauran passat a un oblit definitiu, tenyits (valgui altre cop la paraula) inevitablement d’un regust d’antigor que acabarà de matar-los.

Hi ha, doncs, les paraules que ja es moren per sempre, però hi ha també la sensació generalitzada d’un empobriment progressiu de la llengua, d’una reducció llastimosa del bagatge lingüístic de la gent, cosa que incrementa cada dia més la imprecisió i la ineficàcia, la pèrdua de matisos i la superficialitat, d’allò que ens diem els uns als altres. No sé fins a quin punt aquesta sensació de pobresa creixent ha estat contrastada per estudis empírics, ni tampoc sóc capaç de determinar en quin grau exacte les paraules noves supleixen, d’una manera més o menys airosa, les que ja hem deixat de dir o escriure. De moment, però, sabem del cert que l’allunyament del contacte directe amb la terra ens ha privat de designar amb concreció els elements constituents de camps semàntics tan extensos com les espècies botàniques i animals, els cicles de les estacions, els fenòmens meteorològics, els accidents del relleu i molts altres.

Més concretament, els catalans, que sabem que tenim la llengua amenaçada, arribem a creure que tots dos fenòmens —la desaparició de les paraules i l’empobriment de la parla— són malalties que ens afligeixen de manera determinant, al costat de la pèrdua de trets tan genuïns com, per posar-ne únicament dos exemples, els pronoms febles o la manera catalana de comptar les hores. Per això, perquè ho necessitem tot, reconforta una mica comprovar que les llengües considerades més fortes pateixen malures similars, encara que els efectes potser no siguin els mateixos per als uns que per als altres.

Tot això ve a tomb arran de l’aparició del darrer llibre de Bernard Pivot, el cèlebre conductor dels programes televisius Apostrophes (1975-1990) i Bouillon de culture (1991-2001) o d’unes espectaculars competicions ortogràfiques, els anomenats Dicos d’or, que arrosseguen audiències milionàries i que l’any que ve finalitzaran amb el superconcurs de la vintena edició. Pivot, doncs, acaba de treure un llibre que es titula 100 mots à sauver i que no és altra cosa que la defensa aferrissada de la supervivència de cent paraules franceses condemnades a l’oblit, entre les quals en trobem algunes que també valdrien per a nosaltres mateixos, com és ara diantre, jouvenceau, melliflu, peccamineux, rufian, sapience, septentrion o vit. El clam de l’autor, tan popular al seu país, ha mogut la coneguda revista literària Lire —fundada pel mateix Pivot el 1975— a endegar un concurs entre els seus lectors al voltant de les paraules que voldrien salvar i que es comprometen a adoptar personalment. (Per cert, preguntat sobre aquest tema, Antonio Muñoz Molina ens explica a la revista que ell utilitza en les seves obres el neologisme deporvenir per expressar la noció, inexistent en castellà, del verb francès devenir, o sigui el nostre esdevenir).

Els francesos, doncs, pledegen per les paraules perdudes i nosaltres, mentrestant, prou entretinguts com estem a combatre l’allau de barbarismes que ens envaeix per tots costats, no tenim temps d’adonar-nos que, també com als nostres veïns, la llengua se’ns aprima cada dia pels mots que llencem al desguàs irreparable de l’oblit. Esperem, doncs, que en un país de tan alta producció filològica com el nostre —que en això sí que som una autèntica potència— no hàgim de trigar gaire a veure als aparadors de les nostres llibreries una obra nova que es tituli, per exemple, Mil mots que cal salvar. Mil com a mínim, vull dir…

Antoni Dalmau és escriptor
Publicat a L’Avenç, juliol/agost 2004