El casal era gòtic, ruïnós, amb un jardí ple de sol on hi havia emparrats, geranis i magraners. Després l’han enderrocat i reconstruït en ciment, altra vegada gòtic; han fet apartaments del jardí, han suprimit el sol i allà on vivia una família ara n’hi viuen vint-i-una, totes amb el seu Seat 600 i la seva criada murciana. Els entesos diuen que es tracta d’una restauració molt intel·ligent.

Llorenç Villalonga citat al pròleg a la 4a edició de Mort de dama (Barcelona: Club Editor, 1965)

L’última volta que vaig venir al meu carrer —el carrer de Barx, ara denominat Benicanena—, encara semblava un decorat dels anys seixanta: els tallers mecànics, la fusteria, la casa de la senyora Carme, la del meu oncle Eusebio i ma tia Maria, el magatzem dels adobadors de pells… Avui, però, en arribar a la cantonada i girar a l’esquerra, he sentit un intens trasbals: la casa on vaig nàixer havia estat demolida i anaven a construir-hi un edifici nou. No és nostàlgia del passat ni tampoc negació del progrés: m’enutja força que m’enderroquen els records!

Rafa Gomar, Vianant (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2006), pàg. 137