—Qui viu a dalt? —Amb l’índex assenyalo cap al cel infinit.
   —A dalt? Vostè, no?
   —Digue’m de tu.
   —Doncs tu. Hi vius tu.
   I aquí una rialla, com de complicitat.
   —Mai no hi ha viscut ningú altre?
   —Qui és? —i la Carmina treu el cap. Té un nas minúscul i galtones d’angelet. És rodanxona i baixa però és atractiva. Una cintureta petita enmig d’un pitram abundant i d’un cul de matrona. Com un 8.
   —És el d’això de dalt. Diu que qui hi viu. A dalt.
   —És una endevinalla?
   —No: vull dir abans que hi visqués jo.

Isabel-Clara Simó, Tota aquesta gent (Barcelona: Edicions 62, 2014)

Sempre que eren a la cua del súper, la Mariona Cucurrú i la seva mare jugaven a endevinalles inventades.
   —Quin és l’instrument de música que no està mai brut? —preguntava la mare. I tot seguit deia—: El clari… net!
   O preguntava:
   —Quin és el peix que no va parlar?
   I com que la Mariona ja se la sabia, contestava:
   —El ba… callà. Perquè «va callar».
   O bé:
   —Quin és el planeta més presumit?
   I contestava:
   —Saturn, perquè porta anell.

Empar Moliner, «El país de l’arbre dels ganxitos», dins Contes infantils contra tot pronòstic (Barcelona: Columna, 2013)