L’emfiteusi resultava beneficiosa tant per a qui en conservava el domini directe com per a qui accedia a assumir-ne el domini útil. El primer obtenia un rendiment d’unes terres que fins aleshores no li havien aportat res. El segon actuava, de fet, com a propietari real, obligat, per contracte, a millorar el rendiment de la terra i amb ganes de fer-ho pels beneficis econòmics que treia de la millora. En època de l’Imperi romà, els emfiteutes van anar aconseguint més drets, de manera que el seu domini útil sobre la terra va tendir a fer-se vitalici, transmissible als seus hereus i, fins i tot, amb certes limitacions, a terceres persones.

Agustí Pons, El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals (Barcelona: Edicions 62, 2011), pàg. 88

En realitat, però, com succeïa amb la majoria de les terres d’aleshores, els Bou no eren propietaris de les seves terres en el sentit actual de la paraula sinó que tenien el mas en emfiteusi, segons que es dedueix d’un altre pergamí bastant posterior, concretament de 9 de febrer de 1475.
   —Perdoni, però, què significa aquest mot tan estrany d’emfiteusi?
   No cal dir que aquest no és el moment d’entrar en una explicació exhaustiva d’aquesta complicada institució jurídica medieval tan important, per no dir decisiva, en la història i configuració de la societat de la Catalunya Vella. Però sí que es pot dir que s’iniciava amb l’establiment de la terra —és a dir, el seu lliurament— a favor del pagès, que esdevenia titular només de l’anomenat domini útil. Establiment que feia el senyor, titular del que era el domini directe, que li donava dret a percebre un cens que, gairebé sempre en una festivitat destacada del calendari, el pagès li pagava en diners o en espècies i, a vegades, amb determinades prestacions personals.

Josep M. Puig Salellas, Història difícil de quatre dones (Barcelona: Edicions 62, 2008)