La cultura catalana pertany a un país que va tenir els seus quinze minuts de glòria a l’Edat Mitjana: era un país petit, perifèric en relació amb els centres de poder, no gaire vigilat per tant, i de resultes d’això un país bastant insòlit. Un país heterodox. Un país que, per una banda, mostra una absoluta timidesa davant els poders grossos, començat pel Papat i els reis peninsulars, però que alhora s’esbatana a totes les idees, teories, fantasies i extravagàncies que vaguen per la molt nodrida Europa medieval.

Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007), pàg. 129

Sóc professor d’art, en una escola modesta on van nens i nenes, fora de l’horari escolar, a aprendre arts. Bé, vénen a aprendre a tocar algun instrument, preferentment la guitarra, a ballar dansa moderna (com ha passat a la història tan de pressa el claqué? Quan?), a cantar (tenim tres corals, dolentes, però simpàtiques, i el barri n’està orgullós; de fet són els alumnes que tenen més repercussió pública; quan els veig, suats i feliços, garlaires, després d’un concert, després d’esgargamellar-se amb allò de «si és que hi ha cases d’algú», una cançó que sempre m’ha fet angúnia, tinc ganes de dir-los: aprofiteu-ho, delecteu-vos-en, perquè mai més tornareu a ser aplaudits: són els vostres minuts de glòria, i no n’hi ha més).

Isabel-Clara Simó, Homes (Alzira: Bromera, 2010)