Altres professors [de Belles Arts], amb molt de vent a la flauta, no varen fer altra cosa que escampar la pròpia confusió i impotència amb pseudofilosofies que no portaven enlloc i que han produït milers de llicenciats en belles arts sense ofici ni benefici, i el que és encara més greu, sense gens de capacitat per distingir una emoció estètica autèntica d’una paròdia banal de qualsevol isme disfressat d’un cert ofici tècnic. I és que amb els pintors passa el mateix que passa amb els capellans: que s’ho creguin de veritat n’hi ha molt pocs.

Joaquim Pijoan, Diari del pintor JP (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), pàg 109

Sa mare ja ho deia, quan la veia créixer tan plantosa i que se treia de davant tots ets homos des seu braç que la pretenien: «Aquesta du molt de vent a sa flauta. Mos durà desgràcia». Moltes vegades l’hi vaig sentir dir.
   —Idò per ara, si hem de dir la veritat, de desgraciada, no ho ha estat gaire.

Jaume Vidal Alcover, Els Sants innocents (Barcelona: Laia, 1989), pàg. 58