Com que no tenim secretària (perquè de moment el pressupost no dóna per tenir una rossa escultural al despatx sense fotre res en tot el dia, que és una de les millores que al Borja li agradaria incorporar a l’empresa), ens veiem obligats a donar als clients els nostres «telèfons directes», és a dir, els maleïts mòbils, que, això sí, són d’allò més moderns, perquè el Borja té un conegut que treballa pels voltants de les botigues del port i els aconsegueix molt bé de preu (crec que la venda de mòbils de sotamà és un dels negocis de què s’ocupa el Borja quan no treballem en algun cas).

, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 12

Pel que fa a l’assumpte dels quadros, el Lluís Font no va voler sentir-ne a parlar més, del retrat que el Pau Ferrer havia fet a la seva dona. El Borja se’l va endur a Holanda (sortosament després que el pintor se n’hagués anat a l’altre barri), on el va vendre de sotamà per una bona picossada que, com a bons germans, ens vam repartir.

Teresa Solana, Un crim imperfecte, pàg. 255