No em va ser fàcil assumir que podia dir-me Joan-Lluís Lluís.
   Va ser una decisió lenta, una decisió que va anar madurant mentre entrava a l’edat adulta. Gairebé ningú, fins llavors, no m’havia dit mai Joan-Lluís. En realitat, Joan-Lluís és un nom que no haurà tingut infància. Ni adolescència. Un nom que vaig anar adoptant de mica en mica per sentir-me en conformitat amb allò que volia ser. I simultàniament, doncs, vaig anar abandonant Jean-Louis que és, doncs, un nom que gairebé no ha tingut vida adulta. I avui tan sols uns pocs amics d’adolescència, quan ens veiem de lluny en lluny, i els meus germans, em diuen Jean-Louis. És un nom que ja no sento que em representi tot i que durant molts anys va ser l’única manera que tenia de dir-me.

Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Barcelona: L’Avenç, 2020)

Quan jo era petit, les ocasions de divertiment, a pagès, no sovintejaven gaire. De lluny en lluny, per les festes anyals, hi havia balls a plaça amb una cobla composta de cornamusa (que els pagesos anomenaven el sac de gemecs), dos tibles, flabiol i tamborino. Els diumenges de tot l’any, un violí no gaire ben trempat feia dansar la jovenalla.

Josep Pous i Pagès, «Parlament de bones festes llegit en la festa del Nadal català celebrada a París» (1939), dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 124