Mirem finalment una obra determinada meva, puix que el lector deu voler saber d’una vegada com me’n sortiré, de tot això. I n’agafarem una de «difícil» perquè la cosa tingui més gràcia. Una que ha estat discutida, de la qual algú m’ha dit que, fins i tot essent addicte meu, li és impossible de veure-hi res. Es tracta d’una obra feta amb crin vegetal, una mena de filaments de palla molt arrissats que s’acostumen a fer servir per a tapissar o per a omplir matalassos. Es titula Palla i fusta.

Antoni Tàpies, «Res no es mesquí», dins La pràctica de l’art (Barcelona: Ariel, 1970)

El crin, que és tremendament entortolligat, accentua aquesta sensació de moviment, d’expansió, un vertader núvol tempestuós de nervis que s’entrellaça o xoca amb un altre, el món de dalt contra el món de baix i viceversa. Bé. És clar que tot això és tan relatiu!… I sempre hi haurà naturalment qui dirà: «Ui, ui, com s’enfila aquest home! Si aquí no hi ha res més que un manyoc de crin enganxat en una tela blanca que té una fusta vulgar al mig!» I li haurem de donar la raó. Ens ha vist la trampa. Tot l’espectacle de fet no és res, a menys que hi vulguem o hi sapiguem veure més del que hi ha. Però l’artista no per això se sent frustrat, ni el prestidigitador fracassat, ni el màgic ridiculitzat. ¿Per què —ens preguntem— ha de ser aquest espectador positivista qui precisament hi vegi clar? ¿Quins drets té per a no deixar «imaginar» lliurement els altres?

Antoni Tàpies, «Res no es mesquí», dins La pràctica de l’art (Barcelona: Ariel, 1970)