—Potser aquest cop els anirà més bé.
   A la Mei li agrada pensar que hi ha lloc per a les segones oportunitats, per reconstruir històries d’amor, que les separacions poden ser temporals i que no condemnen necessàriament la relació si hi ha voluntat de refer-la; se sent tova i tendra. Li sembla maco, això de fer les paus. La Sònia se la queda mirant com si estigués boja.
   —Però què dius tu, ara? No veus que això només pot anar malament?
   —Potser no.
   —Sí, creu-t’ho. Ara estaran una temporada enamoradíssims, però després tot s’anirà torçant i, quan comencin a anar mal dades, rebrem nosaltres.

M. Mercè Cuartiella, L’afer marsellès (Barcelona: Ara Llibres, 2014)

Des d’aquell dia en Bernat em va admirar. Per la cosa més estúpida per la qual em podia admirar: costa poc recordar els objectes i saber-los qualificar i classificar. Només has de tenir un pare boig per aquestes coses. Com ho saps, eh?
   —El vernís, la forma, l’aire…
   —Tots els violins són iguals.
   —Creu-t’ho. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat. Aquest violí no és teu.
   —I tant que sí!
   —No. És a l’inrevés.

Jaume Cabré, Jo confesso (Barcelona: Proa, 2011)