La casa és vella. El menjador, atapeït de mobles —la taula amb les cadires, el bufet, el tresillo, el moble de la tele—, és ple de gent gran que ha vingut a donar el condol. El vidu seu a la butaca amb el cap cot i les cames juntes, les mans abandonades a la falda i un mocador blanc rebregat entre els dits. No plora, i les dones que hi ha a la casa, quan marxin, diran que, en el fons, se’l veia prou serè. Dreta, recolzada a la paret al costat d’un home que li resulta familiar però que no acaba de saber qui és, hi ha la neboda, que mira el seu oncle amb desolació i pensa que se li ha encongit.

Maria Mercè Roca, «Nostàlgia», dins Les millors històries sobre gats (Barcelona: La Magrana, 2003), pàg. 57

Keats estava enterrat al costat d’un amic pintor. […] Van arribar dos xicots amb la mateixa pinta d’estrangers que nosaltres. Van treure un llibre cadascun i, amb una lentitud teatralment respectuosa, van començar a llegir poemes de Keats. Jo volia anar-me’n, semblava que fèiem nosa en una cerimònia que per a aquells nois era íntima. Trobava l’escena ridícula, com una sessió d’espiritisme i, quan li anava a proposar que marxéssim, es va sumar als dos joves. Compartint el llibre amb un d’ells, va llegir uns versos en anglès. Aleshores em vaig sentir ridícul del tot. No sabia si havia de simular ardor literari o havia d’expressar el meu condol a tots tres. En acabat van parlar entre ells en veu baixa.

Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 33