Em va despertar el parrupeig dels coloms a l’ampit de la finestra. Els coloms venien dos cops al dia a reposar, aparellar-se i embrutar-se abundantment, amb tota llibertat, a la finestra del meu dormitori. I a mi em duia feina netejar tota aquella colomassa (amb una rasqueta de pintor) i enviar-la amb punteria al test de la marquesa del pati de sota, que la veïna veia créixer ufana i orgullosa gràcies als esforços combinats dels coloms i meus.

Agustí Segarra, La Vall dels Forcats (Barcelona: Columna, 1992)

Sap que treballa per al matís i que ningú no l’omplirà d’honors i distincions: es queda amb la satisfacció d’haver servit el text. Aquests escriptors i traductors fan com l’escultor de les catedrals, que s’esmerça a fer unes motllures a la part alta de la volta, que ningú no percebrà. O que esculpeix amb passió unes figures que aniran més amunt de les gàrgoles fantàstiques que amb prou feines s’albiren, sabent que només seran visitades pels coloms que hi dipositaran colomassa amb aquella indiferència. Tanmateix, no es poden estar de fer-ho ben fet.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 48