No és gaire lògic que fregeixis el que fregeixis, o facis un rostit, un sofregit, o un bullit, et quedi aquella catipén enganxada encara que engeguis l’extractor a tota potència. Crec que estan expressament dissenyats perquè en lloc de xuclar el fum i l’olor, l’escampin per l’estança. El mateix passa als lavabos. Abans hi havia respiradors o finestres a prop. D’un temps ençà els fan en el racó més fosc de la casa, això sí: encens el llum i ja has de sentir la remor del coi d’extractor que no fa re.

Jaume Nolla (Senyor Marcel·lí), No ’nem bé (Barcelona/Manresa: Angle, 2007)

Treu el bric de llet. Treu el del suc de fruita. Els aplana, els plega, els embossa, els substitueix per brics per encetar. Pinça amb les ungles una llauna oberta amb una anxova contorsionada pel rigor mortis. Es posa als peus el cubell d’orgànic, el del plàstic i el del paper. Comença a buidar-ho tot.
   Quan la Laura i el Nel tornen de córrer es troben les bosses a la porta.
   —Buaf, quina catipén.
   —Ja que aneu suats, baixeu-ho a baix.
   A veure què els sembla aquest plural. El Nel es penja les mans a la cintura:
   —No em cardis que has estat fent dissabte.
   —La nevera fotia fàstic.

Marta Rojals, L’altra (Barcelona: RBA La Magrana, 2014), pàg. 157