No hi havia aleshores, o no era de costum tan estès com ara, el frigorífic, però les mestresses de casa disposaven de la carnera, que era un artefacte fet amb quatre llistonets, més aviat prims, fins, i amb una tela metàl·lica espessa, de forma i manera que ni tan sols pogués entrar-hi ni un mosquit. Aquest atifell penjava nit i dia als aires del corral i assegurava que la carn, comprada la tarda o el dia anterior, s’hi mantinguera en bon estat. La carn, l’embotit, la xocolata, tots aquells productes susceptibles de fer-se malbé en veure’s privats d’una fresca, d’una temperatura que els asseguràs el bon estat.

Vicent Andrés Estellés, Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013)

Quan l’hivern venia, no els quedava res. Un any de neu, de vent i de fred, les criatures ploraven, el celler era buit, el carner sense carn, l’estable sense vaques, el cortal sense ovelles, el cortí sense porc, la bóta sense vi, el calaix sense pa.

Jordi-Pere Cerdà, Contalles de Cerdanya (1961)