Un capaltard m’estava en una cruïlla de camins particularment deserta en aquella hora; vull dir agudament deserta, el desert s’hi feia present. Hi havia un núvol i el seu flamareig era tan callat que feia basarda. La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades. En un capaltard com aquell —de tan impressionants no n’havia vist mai fora d’Aragó—, un se sent sol davant l’univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. De què se’ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa…

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956])

els capaltards romans
es demoren molt bells,
molt lentament i remorosament,
com si tinguessen por de no tornar un altre dia.
mai no he vist enlloc uns capaltards semblants.

Vicent Andrés Estellés, Horacianes, LXXX (1963-1970)