En aquells temps, en els campanars hi havia campanes que eren servides per molt bons campaners. Hi havia campanes per a fer tota mena de drings. Les batallades per al toc de fi —el toc que exigia la mort d’un senyor, o senyora, ric, important o distingit— eren patètiques, trèmules, espaiades i emocionades i per a arribar-hi calia la col·laboració de la sensibilitat del campaner. Quan se sentia el toc de fi, sobre la vila es feia un gran silenci i l’aire vibrava com si l’estiressin. Un bon toc de fi valia vuit ralets.

Josep Pla, «La substància» (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), pàg. 388