Tot i que llogar plaça fixa sembla un luxe, pel preu que pagues, de seguida dedueixes que hi deu haver luxes millors. Per culpa de les pel·lícules ambientades entre aquelles columnes, m’he trobat més d’un cop fugint cames ajudeu-me rampa amunt, per evitar les escales de nit. El pitjor és observar amb terror que el de davant teu també corre, de manera que es confirma que hi ha algú perillós allà a dins. Fins que dedueixes que el de davant té por de tu, que el dolent ets tu mateix, i et quedes més tranquil, perquè tu no et faràs mal, en principi.

Carles Capdevila, «Arramba’t més» (Avui, 20 de juny del 2007)

El noiet del mas se’ns acostava cridant amb cara de ràbia, ja són aquí! ja són aquí! de seguida es va sentir la cridòria. Lladre de criatures! Aquesta no te l’emportaràs com vas fer amb l’altra! És parent del batlle enterrat. Pengem-lo. Carrer avall venien vells i homes armats amb bastons i forques. És parent del batlle! A penjar-lo. A penjar-lo. Sense pensar-m’hi dues vegades em vaig desfer de la mà de la nena que cada vegada m’estrenyia més fort, i cames ajudeu-me. Vaig sortir del poble, vaig travessar una riera, un camp pla com el palmell de la mà.

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980)