Jo no feia rebequeries ni crec que es pugui dir que hi hagués malícia en el meu comportament, era només que volia fer la meva. Van intentar corregir-me per totes les vies possibles: càstigs, sermons i alguna plantofada (llavors no es tenien en compte les repercussions traumàtiques d’un calbot donat a temps), però tot va resultar inútil. Així que mos pares, o més aviat ma mare, va encetar l’estratègia que ha aplicat després al llarg de tota la nostra vida: ignorar-me. Això, és clar, em va dotar d’un marge de maniobra exorbitant.

Montse Banegas, Una dona incòmoda (Barcelona: Proa, 2008)

Hi ha boscos de nogueres, de roures i de pins rojos o negres, i entremig, fent de coixí, hi ha prats d’una gespa que és tan lluent que sembla pintada amb aquell verd dels dibuixos animats, que de tan verd com és, grogueja i tot. En contrast, com un calbot en un somni d’amor, hi ha unes cingleres gegants que congelen l’erotisme del paisatge. Però aquelles moles de roca massissa que cauen com cortines de pedra són maques de veure, també. La seva verticalitat impressiona, sembla que algú hagi tallat les muntanyes amb forquilla i ganivet i s’hagi menjat la meitat que hi falta.

Àstrid Bierge, «Muntanya», al blog Astridbierge.cat (9 de juliol del 2008)