La primera i principal dificultat a l’hora de tractar d’un gènere tan peculiar com el de l’assaig és que, pròpiament parlant, no es tracta de cap gènere, sinó d’un mer calaix de sastre literari, i n’hi haurà prou amb un curt passeig per les definicions dels diccionaris per comprovar-ho. Sobre l’assaig n’hi ha un grapat, no necessàriament inútils o imprecises. El problema és que l’objecte definit per elles és una immensitat. En català, per exemple, el diccionari de la GEC resol la qüestió per via expeditiva, diu: «Gènere en prosa, no narratiu, que aborda d’una manera lliure els problemes més diversos». No està malament.

, «Assaig en temps incerts», dins L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 49

Hi ha en català una expressió que al·ludeix a un calaix, el de sastre, per denotar que hi cap de tot i tot hi està barrejat, i n’hi ha unes altres en què calaix es refereix a la tomba, i no precisament per guardar-hi coses. La frase feta anar-se’n al calaix significa morir, tenir un peu al calaix és estar a punt de dinyar-la, i portar algú al calaix és directament pelar-lo.

Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte (Barcelona: La Magrana, 2008)