Un guaita creu veure algú que cau a mar. Que cau. Dóna una veu d’alarma. Ho comuniquen al capità. Aquest ordena aturar la marxa. L’oficial de màquines fa apagar els motors. Es practica un tumultuós recompte entre el passatge. Un cacau. S’estableix que ha estat una falsa alarma. El capità dóna l’ordre de reprendre la marxa.

, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

I vaig dibuixar unes ulleres. I, a cada vidre, hi vaig escriure unes xifres: el dia del teu aniversari i el dia del meu. Com que no hi vaig posar ni guionets ni punts ni res, no ho vas entendre i em vas preguntar: «I aquests números?». Jo et vaig contestar el primer que em va passar pel cap. Em vaig inventar que eren la combinació de les caixes fortes del meu avi, que era molt ric, i que el meu desig era que m’ho deixés tot a mi en el seu testament, perquè algun dia me’n volia anar a fer la volta al món i necessitaria aquells diners. Em sembla que t’ho vas ben empassar. «Ostres, si això se sap i un dia vénen uns lladres a buscar la combinació, no vegis quin cacau!», deies, cargolant-te de riure.

Dolors Garcia i Cornellà, S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes (Barcelona: Estrella Polar, 2011), pàg. 64