[29 d’octubre de 1907]  Me despert devers les cinc, guait a la finestrella, i no veig més que fosca, i una brusca ben espessa que cau. Un poc abans de les sis, som a Pisa. Baix del tren, i segueix la brusca ben espessa. Hi puc estar fins a les vuit i mitja. No cal perdre un minut. Lloc un carruatge, i cap a la Seu! Per estar a redós de la pluja, el cotxer me planta un impermeable que em tapa tota la boca del carruatge, de manera que no puc veure res; guait una mica pels costats, i la brusca me pega pels ulls. No és possible mirar i menys veure.

Antoni M. Alcover, Viatge a Alemanya i altres nacions (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 277

Només tens roba d’estiu i et mullaràs fins als ossos, i na Carme amb gavardina, és clar, i tu amb la jaqueta clara i aquesta calor que amara, més que la pluja, tan xopa, tan humida, i aquest fum i aquesta pudor de cuina de bar, fins i tot la cervesa està esbravada, no et posis nerviós, però, és una brusca de primavera, passarà aviat, podràs arribar a temps a la cita i, si més no, ja en trobaràs d’altres, el món no s’acaba en una dona, encara que aquesta dugui un vestit blanc…

Maria Antònia Oliver, Figues d’un altre paner (Palma: Moll, 1985), pàg. 23