A finals de la dècada de 1920 es va establir que tots els àtoms poden classificar-se dins de dues categories: bosons i fermions. Els bosons deuen el seu nom a Bose, que en va descriure el comportament. Es tracta de les partícules (al nostre cas, àtoms) que tenen un comportament gregari i els agrada fer totes el mateix, fins al punt que hom acaba confonent-les del tot per sota de certa temperatura. És com trencar uns quants ous en un plat: no sabem on comença un i on acaba l’altre i, amb una mica d’habilitat, podem fer-ne una truita, on la identitat de cadascun s’ha perdut del tot. Els físics anomenem aquesta «truita de bosons» «condensat de Bose-Einstein».

Jordi Mur, «Aparellaments ultrafreds» (Avui, 12 de març del 2005)

La seva versió de la frase equival a aquesta altra: «La partícula divina: si l’univers és la resposta, ‘quina era la primera qüestió?» Irònica circularitat, perquè la resposta va per davant. El títol és la resposta del subtítol. La primera qüestió és l’anomenada partícula divina, el polèmic i misteriós bosó de Higgs. Una curiositat invencible m’empeny a furgar en l’origen de la meva versió de la frase.

Jorge Wagensberg, Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? i uns altres cinc-cents pensaments sobre la incertesa (Barcelona: Tusquets, 2003), pàg. 16