El cambrer lluïa una bandera espanyola en la solapa de la jaqueta, blanca i amb esguitxs de tinto. A l’altra solapa duia una insígnia del Real Madrid. La bandera espanyola no mostrava cap additiu ideològic, ni la gallina ni el cromo constitucional. Devia ser un bòfia neutral. Darrere d’ell, un pòster de la selecció espanyola de futbol amb l’inevitable Butragueño i la llegenda victoriosa front als danesos: «España toreó a Dinamarca». Recordí que aquell dia jo era amb Marta, al lloc de sempre, a l’ombra del garrofer. Em pregunte quants adulteris es deuen cometre durant la celebració d’uns mundials de futbol.

Ferran Torrent, Un negre amb un saxo (Barcelona: Quaderns Crema, 1987)

Deixà el taló allí damunt. Em vaig començar a posar nerviós de debò. Tanta cosa per una misèria? I si ja havien trobat en Rodergues? L’home de la jaqueta encreuada havia desaparegut per una porteta de vidre opac que retallava encara la seva figura: estava trucant per telèfon. I llavors ho vaig entendre: telefonava a la bòfia.

Jaume Fuster, De mica en mica s’omple la pica (Barcelona: Edicions 62, 1972), pàg. 24