L’alta remor dels pins en el serè migdia
per sobre un mar de llum, s’enduu mon pensament
cap a la terra d’on el meu camí partia,
al càndid paradís del pobre cor dolent.

En hores estivals, de blanca poesia,
quantes vegades, dins l’atzur incandescent,
l’alta remor dels pins en el serè migdia
bressà de ma infantesa el clar encantament!

Avui, bressa només mes buides enyorances,
s’emporta el meu dolor damunt les ones manses,
s’eixampla i el difon pel blau de l’infinit.

I un bàlsam immortal, en la ferida oberta,
vessa del cel, en tant que l’ànima desperta
s’adorm en la cançó del temps i de l’oblit.

Miquel Ferrà, «L’alta remor dels pins», dins A mig camí (1926)

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
—sempre el somni que precedeix la força!
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.

Màrius Torres, «Febrer» (1937)